jueves, 30 de octubre de 2014

¿Podemos permitirnos el lujo de vivir en un país independiente?


 Pablo Picasso. La tragedia.






A todos nos gusta sentirnos independientes. Nos encanta la frescura del sentimiento de libertad y despreocupación. Por eso los héroes de nuestro tiempo suelen ser casi siempre jóvenes guapos y airosos que viven vidas rápidas, interesantes y no rinden cuentas a nadie.

El proceso vivido en Cataluña este año me ha aportado grandes lecciones. No me es posible entenderlo desde dentro al no vivir allí pero trato de entenderlo desde fuera gracias a tener buenos amigos catalanes.

¿De qué nos gustaría independizarnos?

Obviamente de todo aquello que sentimos nos limita o nos somete injustamente. Pero, en estos tiempos de globalización, ¿es posible independizarse de los demás?, ¿es cierto eso de la "república independiente de mi casa" que propugna alguna multinacional?

El problema de las democracias occidentales es que tras la aparente sensación de libertad, siempre terminan mandando los mismos, ganando los mismos y perdiendo los mismos.

Como profesional sanitario me gustaría independizarme de muchas cosas, de la ineptitud de muchos gestores, de la injusticia del dolor, de la dificultad de la enfermedad, del miedo a la muerte... pero me temo que no va a ser posible. Toda luz lleva aparejada su propia sombra.

Donde quiero llegar es a recordar que todos tenemos grados de libertad para manejar nuestra independencia, la capacidad de hacer cosas, cuidarnos y cuidar a otros. Suele ser más cómodo delegar y que nos lo hagan otros, pero esto siempre tiene su precio, con frecuencia elevado.¿Se podría decir que somos soberanos del país de nuestra propia vida?

No nos podemos permitir el lujo de delegar enteramente nuestro cuidado personal, nuestro mantenimiento. La forma en que comemos, descansamos o nos movemos. No nos podemos permitir delegar nuestra capacidad de comunicación y relación, en aparatos o servicios que lo hacen por nosotros. No nos podemos permitir el lujo de dejar de mantenernos sanos, delegando toda responsabilidad en sistemas sanitarios o polizas de seguros. Cuando vamos al médico por tener mocos o por molestias leves estamos dando a entender que no somos capaces de solventar esa pequeña incomodidad por nosotros mismos. ¿Hace falta verdaderamente acudir al sistema sanitario por cualquier inconveniente?

Toda independencia precisa de su revolución. La que planteo empieza en uno mismo y es con mucho más difícil que todas las batallas exteriores que puedan imaginar.

Cuando la edad avanzada o la enfermedad grave nos volatilizan la independencia solemos llorar. Tratemos de reflexionar cómo mejorar cuando estamos sanos y podemos hacerlo.




Podem permetre'ns el luxe de viure en un país independent?


A tots ens agrada sentir-nos independents. Ens encanta la frescor del sentiment de llibertat i despreocupació. Per això els herois del nostre temps solen ser gairebé sempre joves guapos i airosos que viuen vides ràpides, interessants i no rendeixen comptes a ningú.

El procés viscut a Catalunya aquest any m'ha aportat grans lliçons. No m'és possible entendre des de dins al no viure allà però intento entendre des de fora gràcies a tenir bons amics catalans.

De què ens agradaria independitzar?

Òbviament de tot allò que sentim ens limita o ens sotmet injustament. Però, en aquests temps de globalització, és possible independitzar-se dels altres ?, és cert això de la "república independent de casa meva" que propugna alguna multinacional?

El problema de les democràcies occidentals és que després de l'aparent sensació de llibertat, sempre acaben manant els mateixos, guanyant els mateixos i perdent els mateixos.

Com a professional sanitari m'agradaria independitzar de moltes coses, de la ineptitud de molts gestors, de la injustícia del dolor, de la dificultat de la malaltia, de la por a la mort ... però em temo que no serà possible. Tota llum comporta la seva pròpia ombra.

On vull arribar és a recordar que tots tenim graus de llibertat per manejar la nostra independència, la capacitat de fer coses, cuidar-nos i cuidar altres. Sol ser més còmode delegar i que ens ho facin altres, però això sempre té el seu preu, sovint elevado.¿Se podria dir que som sobirans del país de la nostra pròpia vida?

No ens podem permetre el luxe de delegar completament la nostra cura personal, el nostre manteniment. La forma en què mengem, descansem o ens movem. No ens podem permetre delegar la nostra capacitat de comunicació i relació, en aparells o serveis que ho fan per nosaltres. No ens podem permetre el luxe de deixar de mantenir-nos sans, delegant tota responsabilitat en sistemes sanitaris o polizas d'assegurances. Quan anem al metge per tenir mocs o per molèsties lleus estem donant a entendre que no som capaços de solucionar aquesta petita incomoditat per nosaltres mateixos. Cal veritablement acudir al sistema sanitari per qualsevol inconvenient?

Tota independència necessita de la seva revolució. La que plantejo comença en un mateix i és amb molt més difícil que totes les batalles exteriors que puguin imaginar.

Quan l'edat avançada o la malaltia greu ens volatilitzen la independència solem plorar. Tractem de reflexionar com millorar quan estem sans i podem fer-ho.

(traducció automàtica, perdó pels errors)


No hay comentarios: